sábado, 12 de febrero de 2011

Mística

(para leer sin enmarullamiento, pulse en este enlace:)
Experiencia, verdadera o supuesta, de unión directa del hombre con la divinidad.
A l'origen el terme mística , vinculat al de misteri , designava més aviat uns ritus religiosos amagats als profans En su origen el término mística, vinculado al de misterio, designaba más bien unos ritos religiosos escondidos los profanos (misteri) (Misterio) . . En el sentit d'experiència més o menys sensible del diví, hom troba la mística en moltes religions no cristianes, com és ara el xamanisme, l'hinduisme i el budisme; hom la troba també entre els neoplatònics i els sufís musulmans. En el sentido de experiencia más o menos sensible de lo divino, se encuentra la mística en muchas religiones no cristianas, como es el chamanismo, el hinduismo y el budismo; se la encuentra también entre los neoplatónicos y los sufíes musulmanes. Pel que fa al judaisme, n'hi ha rastres als primers llibres de l'Antic Testament: en la vida dels primers patriarques i, sobretot, de Moisès. En cuanto al judaísmo, hay rastros los primeros libros del Antiguo Testamento: en la vida de los primeros patriarcas y, sobre todo, de Moisés. El misticisme jueu és el preludi de la mística cristiana, la qual es basa en la creença del fet de l'encarnació; aquesta introdueix una diferenciació radical entre la mística cristiana i la de les altres religions, car mai no pot prescindir del fet que la matèria ha estat radicalment santificada ni dels altres homes (el camí principal d'unió amb Déu és l'amor al proïsme); bé que no hi són deixats de banda, per a una tal mística perden importància els fenòmens extraordinaris de tipus més aviat psicològic El misticismo judío es el preludio de la mística cristiana, la que se basa en la creencia del hecho de la encarnación, esta introduce una diferenciación radical entre la mística cristiana y la de las otras religiones, pues nunca puede prescindir del hecho de que la materia ha sido radicalmente santificada ni de los otros hombres (el camino principal de unión con Dios es el amor al prójimo); bien que no son dejados de lado, para tal mística pierden importancia los fenómenos extraordinarios de tipo más bien psicológico (èxtasi) (Éxtasis) . . La història de la mística cristiana és rica, ja des d'un inici, en personatges i moviments espirituals: al Nou Testament hom troba sant Pau, místic de gran volada, com es pot veure a través de la narració de la seva conversió i del contingut de les seves epístoles, Joan Evangelista, que escriu meravellosament sobre l'amor, paraula clau dels grans místics, i Esteve, plenament amarat de la "mística del martiri"; ia l'era dels màrtirs sobresurten Ignasi d'Antioquia i Policarp, així com moltes descripcions de les actes dels màrtirs, plenes de força mística. La historia de la mística cristiana es rica, ya desde un inicio, en personajes y movimientos espirituales: el Nuevo Testamento se encuentra San Pablo, místico de gran vuelo, como se puede ver a través de la narración de su conversión y del contenido de sus epístolas, Juan Evangelista, que escribe maravillosamente sobre el amor, palabra clave de los grandes místicos, y Esteve, plenamente empapado de la "mística del martirio"; ya la era de los mártires sobresalen Ignacio de Antioquía y Policarpo, así como muchas descripciones de las actas de los mártires, llenas de fuerza mística. Quant al temps dels pares de l'Església, cal assenyalar, com a místics de primer ordre, Climent d'Alexandria, Orígenes, Metodi i Atanasi, així com els anomenats pares del desert, la teologia dels quals segueix dues tendències: la de l'anomenada mística de la llum (Pseudo-Macari, Evagri Pòntic) i la de la mística de la foscor (Gregori de Nissa); entre els pares llatins, cal esmentar Cassià, Agustí i Gregori el Gran, i entre els grecs, Màxim el Confessor, Joan Clímac i Simeó, l'anomenat Nou Teòleg. En cuanto al tiempo de los padres de la Iglesia, hay que señalar, como místicos de primer orden, Clemente de Alejandría, Orígenes, Metodio y Atanasio, así como los llamados padres del desierto, la teología de los cuales sigue dos tendencias: la del llamada mística de la luz (Pseudo-Macario, Evagrio Póntico) y la de la mística de la oscuridad (Gregorio de Nisa), entre los padres latinos, hay que mencionar Casiano, Agustín y Gregorio Magno, y entre los griegos, Máximo el Confesor, Juan Clímaco y Simeón, el llamado Nuevo Teólogo. A l'edat mitjana hi hagué els corrents místics dels monjos (Bernat de Claravall, Guillem de Saint-Thierry), dels victorins (seguidors d'Hug de Sant Víctor) i de les monges (Hildegarda de Bingen, Matilde de Magdeburg, Gertrudis). En la Edad Media hubo las corrientes místicos de los monjes (Bernardo de Claraval, Guillermo de Saint-Thierry), los Victorinos (seguidores de Hugo de San Víctor) y de las monjas (Hildegarda de Bingen, Matilde de Magdeburgo, Gertrudis) . Els ordes mendicants del s. Las órdenes mendicantes del siglo XIII tingueren una gran influència en la doctrina i l'experiència místiques: hom pot atribuir als dominicans el desenvolupament de la mística especulativa (Tomàs d'Aquino, per exemple, estableix els fonaments de la vida mística en el context més ampli de tota la teologia), mentre que els franciscans desenvoluparen una mística més afectiva, com és el cas sobretot de Francesc d'Assís i, entre els seus fills espirituals, Bonaventura, Ramon Llull i Àngela de Foligno. XIII tuvieron una gran influencia en la doctrina y la experiencia místicas: se puede atribuir a los dominicanos el desarrollo de la mística especulativa (Tomás de Aquino, por ejemplo, establece los fundamentos de la vida mística en el contexto más amplio de toda la teología ), mientras que los franciscanos desarrollaron una mística más afectiva, como es el caso sobre todo de Francisco de Asís y, entre sus hijos espirituales, Buenaventura, Ramon Llull y Angela de Foligno. El s. El s. XIV pot ésser qualificat de segle místic per excel·lència: a l'Occident abunden figures tan remarcables com les del mestre Eckhart i de Joan Tauler, a les quals cal afegir Enric Suso, Ruysbroek, Caterina de Siena, Ricard Rolle de Hampole, Walter Hilton i Juliana de Norwich; a l'Orient florí Gregori Palamàs, màxim representant dels hesicastes XIV puede ser calificado de siglo místico por excelencia: el Occidente abundan figuras tan remarcables como las del maestro Eckhart y de Juan Tablón, a las que hay que añadir Enrique Suso, Ruysbroek, Catalina de Siena, Ricardo Rolle de Hampole, Walter Hilton y Juliana de Norwich; en Oriente florín Gregorio Palamás, máximo representante de los hesicasta (hesicasme) (Hesicasme) , que pretenien la unió amb Déu sense cap mediació sensible. , Que pretendían la unión con Dios sin mediación sensible. El s. El s. XV, en canvi, representa una època de decadència: la devotio moderna és un moviment espiritual més ascètic que no místic, tal com es pot veure en la seva obra més representativa, La imitació de Crist , atribuïda a Tomàs de Kempis. XV, en cambio, representa una época de decadencia: la devotio moderna es un movimiento espiritual más ascético que no místico, tal como se puede ver en su obra más representativa, La imitación de Cristo, atribuida a Tomás de Kempis. Als temps de la Reforma i de la Contrareforma hi hagué un ressorgiment de la mística, originat per la renovació de l'espiritualitat catòlica: Ignasi de Loiola, home actiu i alhora contemplatiu i místic, i Alfonso Rodríguez són noms destacats entre els jesuïtes. Los tiempos de la Reforma y de la Contrarreforma hubo un resurgimiento de la mística, originado por la renovación de la espiritualidad católica: Ignacio de Loyola, hombre activo y al mismo tiempo contemplativo y místico, y Alfonso Rodríguez son nombres destacados entre los jesuitas. És a la família carmelitana, però, on hom troba les figures cabdals de la mística castellana, com és ara Teresa de Jesús (amb el seu tractat místic Libro de las moradas o Castillo interior ) i Joan de la Creu (amb el Cántico espiritual , la Noche oscura , la Subida al monte Carmelo i La llama de amor viva ). Es la familia carmelitana, pero, donde se encuentra las figuras capitales de la mística castellana, como es ahora Teresa de Jesús (con su tratado místico Libro de las moradas o Castillo interior) y Juan de la Cruz (con el Cántico espiritual, la Noche oscura, la Subida al monte Carmelo y La llama de amor viva). S'inicià després un altre període de decadència, sobretot per la influència del racionalisme i de la Il·lustració; no obstant això, hi hagué encara grans figures: Francesc de Sales, el jesuïta Louis Lallemant i Margarida Maria d'Alacoque. Se inició luego otro período de decadencia, sobre todo por la influencia del racionalismo y de la Ilustración, sin embargo, hubo aún grandes figuras: Francisco de Sales, el jesuita Louis Lallemant y Margarita María de Alacoque. El Romanticisme tornà a crear un ambient favorable a la mística, i així, als s. El Romanticismo volvió a crear un ambiente favorable a la mística, y así, los s. XIX i XX hom troba noms com els d'Anna Maria Taigi, Jean-Baptiste Vianney, Charles de Foucauld, Teresa de Lisieux i Isabel de la Trinitat, entre altres. XIX y XX se encuentra nombres como los de Anna Maria Taiga, Jean-Baptiste Vianney, Charles de Foucauld, Teresa de Lisieux e Isabel de la Trinidad, entre otros.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada

ciencia global al cuadrado...